Maria Del Mar Bonet

Al mirador del castell,
Blancaflor esta asseguda.
Amb una pinteta d'or
sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel,
no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar,
i veu traspuntar a lluna.
Les veles veu arribar
d'una nau qui n'es venguda.
Mira devers el cami
i veu molta gent que hi puja.
Veu venir un cavaller
qui va a cavall d'una mula.
Sella i brilla ne son d'or
i tambe les ferredures.
Un gran acompanyament
el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu,
el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller,
si veniu de part de Franca
haureu vist el meu senyor,
que Deu guardi de desgracia.
-L'he vist i l'he conegut
i amb ell tenc grossa amistanca.
Som dinat, ans de venir,
moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat:
el Rei li dona una infanta.
-Benhaja ell qui la manten!
Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l'esper,
com a dona ben casada.
Set altres l'esperare
com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve,
sere monja consagrada.
Me tancare en el convent,
el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vos,
no voldria estar tancada.
Pot venir vostron marit
a l'hora mes impensada.
Que farieu, dama, vos,
si davant el vesseu ara?
-Faria els rosers florir
i les poncelles badar-se.
Senyora, ido, ja poreu,
que davant el teniu ara.
Se daren tant fort abrac que d'alegria ploraven.
Se giren enca i enlla;
els rosers aponcellaven.

S'altre vespre,
una al·lota plorava,
perque se tractava
de despedir-se.
Perque es jove que ella festejava
en es moll anava
per embarcar-se.
Lo primer que li va dir:
-Joan si vas a l'Havana no
no et casis amb una cubana
mira que em deixes a mi.

Te'n recordes que un vespre vengueres
i que em prometeres
aquell jurament.
Jo et promet que sere sa dona
del mon la mes bona
per fer-te content.
Empero, si m'han hagut de dir
que has xupat altra taronja
jo et promet que em fare monja
d'un convent i no ho sabras.

En Joan va deixar s'al·lota,
feta una bubota,
damunt es portal.
I sa mare que la consolava
i ets uis li eixugava
amb so davantal.
Mare i fia l'abracaren:
Adios, Joan, si te'n vas!
De besades que li daren
li pelaren tot es nas.

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el cami que feim
sera per anar endavant.

A Valencia hi ha un carrer
que te geranis i sombres,
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin es:
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que esta oberta per tu
l'altra per la bona gent,
la tercera per la mort
que la tancara el meu temps.

Angel caigut
principi del foc
magrana oberta,
tot aixo ets tu per mi
jo n'estic certa.

Adeu lluna de nit
adeu sol de migdia
adeu a tots els estels
qui me fereu companyia.

Adeu als que heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostro
la vostra veu es la mia.

Quan el teu cos obri el seu pit
i em deixi caminar per les estances,
s'obriran les finestres del teu camp
i veure el blat groc crescut
de les teves velles esperances.

Quan els teus ulls s'obrin per a mi
i deixin travessar el seu color
d'aire pur sobre el mar
de llagrimes salades.

Quan sigui festa dintre teu
i obris el portal a la ventada,
deixa'm cantar-te una canco
i ser la primera convidada.

Quan tot el teu cos deixi de ser
un mon tancat amb clau
al que no hi tenc entrada,
llavors naixeran clarors
i jardins que mostren el cel
amb boires blanques.

Menteixo,
pero la meva veu no ment,
la meva veu neix
alli on del cos de l'anima
d'una persona
habita la paraula jo.
Aquesta veu que tot ho canta:
Qui m'estima, qui m'estima?
ADEU
El meu esguard es teu,
i el gest, en el moment precis
en que jo mato.
Jo se que visc,
estic sempre contenta o trista
segons les emocions.
DRAMA
I a la fi de cada acte
rento amb un drap de la cuina
les mans brutes de sang
de les cancons.

Inici de campana
efimer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or tremul en punxes
blanquinoses de plana.
L'ambit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitaries.
Argila i calc. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Jim no em porta mai les flors que prefereixo.
Jim, no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo,
no se perque estic tan boja per Jim.

Jim no em diu mai que soc el seu desig ardent
el foc de l'amor amb que ell ja no s'encen
malgrat els anys que fa que sortim.

Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em venges,
el deixo fugir, pero el meu cor
s'esquerda encara mes.

Se que el dia que m'estimi em deixara,
podeu creure'm, sigui avui o be dema,
sempre dure amb mi alguna cosa de Jim.

Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal.
Vet aqui es vuit vents del mon.

Una dona marinera
sempre mira d'on ve es vent,
tan si es llevant com ponent
es bon temps sempre l'espera.

Qui s'enamora no es cansa
si viu amb l'opinio
que despres d'una maror
sol venir una bonanca.